avui fa divuit anys...

Més d’un milió de moments, d’anècdotes, tant bones com dolentes. Les bones immillorables, les dolentes fan que siguin allò perfecte d’aquest món imperfecte.
No tot ha sigut fàcil, i seria francament irònic si digues, que no desfaria res, que no me’n penedeixo de mil coses... i us estaria enganyant. Més de centenar de cops m’hagués agradat dir precises coses en el seu precís instant, i és que la vida és això, un simple instant, per a mi meravellós.
Però per altra banda, si no hagués fet el que he arribat a fer, no sé on seria, poder seria millor, hauria millorat dels meus errors i estaria acompanyada de diferents persones, o qui sap si estaria molt més pitjor, companyies que no em convenen i una actitud horripilant... però en certa manera com que no puc saber que estaria passant ara mateix, com que no puc desfer res, ja que són les normes... m’agrada ser on sóc, m’agrada estar amb qui estic, i és que ells, ells són, buf..., són divertits, alegres, màgics, increïbles, especials, únics, [...], però sobretot són els millor que tinc i això ja és molt i de sobres.
La meva classe... si no hagués repetit qui sap si els hagués conegut a la majoria d’ells, cada hora allà, és diferent i peculiar, i només això ja em fa sentir especial.
I què puc dir dels meus pares? I de tota la meva família? Sempre estan allà quan ho necessito, quan estic bé fan que reafirmin la meva felicitat, però quan estic malament, aleshores la cosa canvia i sobretot la mare és qui està allà, i això costa d’agrair, costa d’agrair que t’hagin donat la vida...

- i tot això per dir que avui faig divuit anys,
que em faig major d’edat...
joder, que avui em faig gran! :’)

- c'est fini!