He perdut? Ah, que un dels dos guanyava de veritat? Doncs no me’n penedeixo d’haver perdut aleshores, perquè prefereixo mil cops la sensació que tinc ara mateix, que la culpa que es pot sentir al haver guanyat.
Jo sé el que sento, i poder parlar no se’m dóna tan bé com escriure.Pot haver sigut l’èxtasis del moment en el que em feies teva, pot haver sigut culpa de l’alcohol. Però la qüestió és que t’he dit que t’estimava. És obvi que sento alguna cosa especial per tu, suposo que mai amb ningú havia conectat tan ràpidament com m’ha passat amb tu.
M’he deixat portar pels sentiments.
No vull canviar per res del món el que tenim ara mateix, no vull portar-ho més enllà, tampoc vull que et sentis culpable per això; els meus t’estimo no vull que te’ls prenguis al peu de la lletra, tal i com les normes morals diuen que ens hem de sentir. I de moment, no vull que siguis l’amor de la meva vida, però ara mateix no soportaria allunyar-me de tu, els meus sentiments cap a tu no han canviat, amb els meus t’estimo només vull que vegis que per mi t’has tornat una persona important.
(...) em fas sentir especial, em fas feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada