i si ja no puc...

M’agrada escriure, m’agrada notar les lletres passar, m’agrada el tacte de cada una de les tecles del meu ordinador… però ja no m’inspiro. Ressegueixo acariciant el teclat en busca d’alguna frase, d’algun text, però no sorgeix, tinc la ment en blanc i quan m’inspiro em col·loco amb posició i aquesta sensació s’esvaeix.

Tinc por d’haver perdut aquella virtut, d’aquella cosa característica que feia de mi una persona una mica més especial.

Es com si ja no em succeïssin coses per poder-les plasmar, però és mentida, ara més que mai necessito expressar-me, necessito parlar, però també penso que si em passa això m’imagino que pot ser perquè tinc el cap ple de pardals que no saben com volar i de vegades penso que si escrivís tot això, el text no tindria ni cap ni peus, per això poder de vegades crec que es millor no escriure res.

Molta gent m’ha animat a escriure, molta gent creu en mi, i de vegades aquesta gent noto que ja no hi són, que ja no formen part de mi, i l’altre que queda, és com si ja no es sorprenguessin com si veiessin que això que faig es com qui parla o com qui menja. Evidentment m’encanta escriure i ho faig perquè em sento còmode però de vegades necessito el que necessita tothom en algun moment; afalagar, dir el que pensen però sempre admirant el que faig, crec que quan això va deixar de passar, vaig perdre les ganes.

Suposo que el que intento amb els meus textos, no es que la gent es senti identificada; tampoc ho he pretès mai. És un tresor, és una vivència i no queda en res més que una anècdota ben escrita.

Tinc por d’imaginar-me, no un futur, però si una vocació i poder si no tinc allò que em falta ja no puc complir-ho.

Gent nova que diu, oh sí que bonic. No en saben res d’això, només saben veure el text superficialment. Evidentment que sé que és bonic, si no ho veies bonic definitivament ho esborraria. Trobo a faltar a la resta de gent, agafar-me i dir-me, fes-me un text dels teus. Un text dels meus?, sí, eren els meus textos, tothom sabia com jo escrivia i això encantava.

Noto com si una tempesta de neu m’hagués deixar aïllada de la civilització i no tingués contacte amb allò que era el meu alè, les meves ganes.

Només tinc ganes de que passi aquest mal temps i que la neu es desfaci i doni pas a la primavera, aquella primavera on neixen les flors, unes flors que ara a l’estiu esdevinguin fruits.

...necesito esa fuerza que me dabais ♥