ni tan sols em digno a somriure't quan et miro i tremolo, però m'agrada que quan em preocupa quelcom cosa te la pugi explicar. És que d'això és tracta, oi? I és que per això sempre has estat allà, en tot el que he pogut tenir, els mals i els boníssims moments, perquè podríem dir que tu has sigut el culpable de la majoria d'ells, sí, també dels dolents, però tranquil dels bons per descomptat també. Però tot i els moments d'angoixa que m'has fet passar... m'agrada mirar-te, i m'encanta que em tornis la mirada, tot i que no ens diguem res, jo sé que darrera dels nostres ulls s'amaguen més de mil paraules, més de mil dubtes i temors, però sé per suposat que quan arribi a casa agafaré el telèfon et trucaré i m'escoltaràs, i t'inflaré el cap, com sempre he fet, però tu m'aconsellaràs, o si més no, pararàs orella, i això m'apassiona...
I és què per què ens hem d'enganyar...? Has sigut el motiu de les meves millors experiències, dels meus insuperables records, gràcies per ser com ets, per ser aquell toc de gràcia o de peculiaritat, per ser simplement allò que m'anima a seguir dia a dia. T'estimo.
buscant a la caixa dels records, l'he trobat.
i per què negar-ho? he plorat.
-c'est fini!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada