felicitats...

Torna, torna aquí amb nosaltres. Et necessitem i no saps quan... tenia por, sempre em feia por agafar el telèfon i que em diguessis que no estaves bé, que no poguessis seguir així, i la vaig cagar, el simple fet de no trucar-te... joder!
Ho sento, em sento culpable, et vaig “abandonar”, i ho sé, tots ho vam fer i som uns miserables, no et vam saber donar allò que en aquell moment necessitaves: una mà.

Però per què? Però que ja no recordes que ens vam prometre de tornar a quedar amb tota la colla del barri junts? Jo ja ho començava a dir, tot i que mai ens posàvem d’acord del dia, ells hi estaven d’acord...

- y lo que más me jode, es que nada será lo mismo sin ti...
[...] y en el día de hoy hubieses cumplido dieciocho años, pero ya no estás... de todas formas: felicidades Patrícia.